Entrevistem a Raúl Guillamón

A Visualkorner hem tingut el plaer d’entrevistar a Raúl Guillamón, que actualment combina la seva feina de dissenyadr gràfic i fotògraf amb la seva passió artística, evodada en la fotografia creativa i és a través de la creació com neix el seu projecte “Deconstructivism”.

Qui és Raúl Guillamón?

Tècnicament soc dissenyador i fotògraf. Aquestes serien les dues línies que em defineixen, però una cosa és el que el dona de menjar i l’altra la vocació artística i en això la fotografia és el meu canal.

Soc curiós, m’agrada provar coses noves, soc inconformista; a la societat no et conformes amb temes polítics per exemple i si ho extrapolem a l’art, crec que va lligat a crear coses noves, buscar nous camins i buscar límits d’expressió.

Experimentar sobre el que no s’ha experimentat, aquest és el meu punt d’inici i a partir d’aquí és la manera que tinc d’afrontar tots els meus projectes. Aquest punt de partida es pot veure en el meu projecte “Deconstructivismes”. Treballo en base a una tècnica apresa que en un moment deixo de banda per centar-me en crear des d’un altre punt de vista, deixant-me portar i provant coses noves. Per mi trobar l’essència en l’error és vital, una cosa que no és estèticament convencional o que no esta acceptat segons el gust del moment.

Quan et vas iniciar en el món de la fotografia?

Vaig començar quan era un nen, amb una càmera de fotos fent quatre fotos al pati de casa meva. No va ser fins que vaig estudiar disseny gràfic que la vaig començar a conèixer bé; teníem una assignatura de fotografia amb una ampliadora blanc i negre al laboratori. Em va fascinar ja que no ho havia experimentat mai, tenia 19 anys.

Va ser aleshores quan em vaig comprar una càmera i una ampliadora i vaig començar a experimentar fora de classe. Amb aquell primer treball vaig fer la meva primera petita exposició a la UAB. Aquest va ser el meu primer contacte amb la fotografia, encara que de manera bastant amateur, no dominava gens la tècnica.

Com entens la fotografia?

A nivell general l’entenc com una eina visual que tan amateurs com professionals poden utilitzar per expressar-se. Es com escriure, però amb llum, per això crec que es bo que s’estigui democratitzant tant.

Per una altra banda, avui en dia la fotografia s’entén com a consum, potenciada sobretot per les xarxes socials que generen un impuls més visceral que fa haguem de comunicar-nos mitjançant aquest nou canal. Antigament escrivíem cartes o poemes i avui creem imatges. Són una eina brutal que no te límits, encara amb un camí molt llarg per recórrer.

Però atenció, no se’ns pot escapar de les mans si no li aportem contingut o sentit a les imatges. Una imatge buida, banal o mediocre a les xarxes socials, pot ser molt perillosa.

Analògic o digital?

Crec que les dues són imprescindibles i que amb les dues es poden crear bons projectes. El digital a color et permet unes modificacions amb un procés molt més fàcil que l’analògic no permet, encara que l’analògic té un ritme i procés que amb el digital s’ha perdut, el moment d’espera al tenir les imatges al carrer en estat latent durant setmanes, no te res a veure amb el ritme immediat que presenta el digital. Aquesta immediatesa és molt bona per a projectes comercials o a l’inici de la creació artística, on interessa aprendre ràpid una tècnica per analitzar acte i resultat.

Als meus projectes en ocasions treballo amb dues càmeres a la vegada, una analògica i l’altra digital, òbviament presenten variació d’angle en la fotografia final, però són disparades al mateix temps i amb la mateixa il·luminació.

Quines diferencies principals veus quan realitzes aquests procés en paral·lel?

Les principals són el suport, el gra que té la pel·lícula i els colors que genera, bàsicament és el que t’aporta el sentor i la pel·lícula que estiguis fent servir. (Sempre tenint una equivalència de qualitat entre el sensor i l’objectiu en ambdues càmeres). La riquesa de color en analògic té una profunditat i un punt orgànic que en digital encara no s’ha aconseguit, es pot intentar amb retocs a través de capes, però és complicat. Una altra diferencia vindria donada en la nitidesa superior que aporta el digital, estem arribant a grans resolucions en l’actualitat.

Com descriuries la teva feina?

El que faig es podria definir com fotografia de deconstrucció en una presa. És una revisió de la realitat, quedi com quedi, sense edició a posteriori i fent servir sempre la llarga exposició.

Faig fotografies de la realitat aplicant llum i moviment, retrato la realitat tal i com és. Al aportar moviment i temps es desdibuixa i forma una altra capa que en la majoria d’ocasions ens sorprèn. Treballo amb temps d’exposició curts i llargs, d’aquesta manera controlo el temps per pensar durant la presa i aconsegueixo més espontaneïtat o control de la tècnica.

Però fora de la tècnica, el més important per mi és el procés creatiu, el moment de la presa. Com flueix el pintat i la interacció amb el retratat o l’entorn.

Quina tècnica fas servir?

La tècnica que utilitzo com a base és la llarga exposició i el pintat de l’escena. A partir d’aquí vaig desenvolupar la meva pròpia tècnica utilitzant llum artificial, rotant tant la càmera, com l’objecte i la font de llum. L’anomeno Photo-Deconstrucció.

La tècnica potencia la intuïció, cada vegada que il·lumino l’escena és una possibilitat de trobar nous resultats. S’assembla a l’escriptura automàtica o action painting. Amb la diferencia de que hi ha un referent o objecte i no un full o canvas blanc.

Cada fotografia és única, puc intentar fer exactament la mateixa imatge igual i el resultat serà totalment diferent. Això de per si ja ho te la fotografia, però amb la tècnica que utilitzo encara es potencia més. La llum mai caurà en un mateix lloc, ni des d’un mateix angle. Aquí és on hi ha la màgia especial que fa que cada fotografia sigui una experiència irrepetible.

Com la desenvolupes?

Per exemple, tinc el format que anomeno experiència cubista: consisteix en una sessió de retrat completa de 20 fotos. Faig 20 fotografies i entrego les 20 fotografies sense eliminar-ne cap, és important que l’experiència sigui totalment transversal i sense ocultar res i pensant sempre que possiblement una fotografia que no m’agradi a mi li pot agradar a una altra persona.

La persona retratada va veient com funciona i va progressant en la tècnica; comencem amb una pose estàtica, després realitza dos moviments petits, per exemple, només amb la mà, més endavant tres moviments també petits fins que al final realitza moviments de cos sense i fer finalitzar deixo que la persona una vegada ha vist com van quedant i evolucionant les imatges, pugui fer un moviment totalment lliure per experimentar. Acabar sent un treball de cocreació entre model i fotògraf.

Durant el procés poden sortir tot tipus de resultats, des de cares monstruoses, per exemple quan s’ajunta l’orella amb el nas, però aquesta tècnica t’aporta altres coses que no podries aconseguir mai. Aconsegueixes una foto estèticament tenebrosa, molt dramàtica o violeta i després aconsegueixes fotografies on els retratats se senten atractius. Allà tenen reflexades diferents realitat del que són o el que poden ser.

M’importa més que sigui una experiència completa a una simple fotografia. Intento treballar per enllaçar ponts i veure coses diferents. El meu propòsit és apropar aquesta tècnica a la gent, ja siguin entesos o no de l’art.

Com la rep el públic?

Quan algú ve a l’estudi per una Experiència Cubista, al·lucinen veient com el seu moviment desencadena aquest resultat. En general venen amb una predisposició a experimentar. També succeeix el cas contrari, quan no saben al que venen, en alguns casos, no ho encaixen bé. En general és una cosa que o bé t’encanta o bé no t’agrada gens.

També és interessant la reacció de la gent quan esta veient una de les meves imatges i els explico que esta fet amb una sola presa, la reacció és de estranyesa i pensen, com ho fa?, avui en dia pel nivell de la tecnologia que estem acostumats a fer servir, assumim que tot és a base de Photoshop. Per aquest motiu és per mi tant important la tècnica i divulgar-la correctament.

A nivell de crítica, rebo comentaris de tot tipus. Hi ha qui aprecia i gaudeix amb el que faig i també hi ha crítica negativa i de despreci. Des de la gent en general i també del món professional de la fotografia. Em diuen que he de millorar perquè tinc imatges que no estan del tot ben composades, o tenen errors de exposició, etc. Realment opino igual que ells, moltes de les meves imatges tenen errors d’exposició perquè això és el que busco i el que la tècnica aporta. Per mi un error és una oportunitat de canvi.

Per a mi lo interessant és veure com alguna cosa diferent s’obre o no camí, com es rep, quins espais troba. La fotografia evoluciona al ritme que la societat en el seu conjunt va ajudant o no a deixar-li camí. Ja ho veurem…

I per acabar, què és per tu la fotografia?

A nivell personal és com una teràpia per treure de mi tot un món interior, totes les emocions, jo la utilitzo així. Cada setmana he de fer fotos, perquè sinó em falta alguna cosa. És el meu llenguatge personal, la meva manera d’expressar, ho podria fer amb poemes, però ho faig utilitzant la fotografia.

No em considero un fotògraf clàssic o convencional, em sento a cavall entre la fotografia i la pintura. Intento plasmar el moviment i el temps de forma plàstica i utilitzo pinzells de llum que jo mateix fabrico. En aquest sentit per mi la fotografia és com una artesania. Pel que soc més un artesà: el meu avi era ferrer, treballava amb ferro, jo soc “fotògraf” treballo amb llum.