Festival BFOTO i Emergentes 2019

Aquest mes de juny ha arribat una nova edició del Festival BFOTO, el festival fotogràfic que se celebra a la localitat de Barbastro. Cada nova edició és una aportació a la cultura contemporànea que es realittza des de fa ja sis edicions. En ell es poden veure fins a 14 exposicions diferents, podeu consultar la web del festival per més informació, a més a més de conèixer totes les activitats lligades al festival.

El passat dissabte 1 de juny es va inaugura l’exposició “Oblits” de Joan Puigdemont que es troba dins del Festival BFOTO 2019 a Barbastro, aquesta exposició es podrà veure fins al pròxim 30 de juny a la Llibreria Ibor (General Ricardos, 25, Barbastro).

En ella es mostra un recull d’imatges dedicades als espai abandonats, més concretament a les antigues filatures de la comarca de La Garrotxa on tantes històries personals i anònimes s’han forjat. En paraules de l’autor són “espais on la figura femenina ha trobat l’ambient perfecte per realitzar els nus i poder expressar amb les imatges el que amb les paraules no se fer”.

La col·lecció consta de dues parts: en la primera totes les fotografies es van positivar en paper fotogràfic industrial, però en aquesta segona he volgut donar més importància a la imatge final, a la còpia física. Són còpies úniques, sense duplicats, amb la pinzellada marcada, algunes més pujades que les altres, però totes són exclusives, i estan positivades sobre paper artesanal de cotó emulsionat a mà.

Joan Puigdemont i Barranco (Castellfollit de la Roca, 1967) és actualment i des de l’any 2011 el coordinador de la Mostra Internacional OLOT-FOTOGRAFIA, esdeveniment que se celebra tots els mesos d’agost dels anys parells a la ciutat d’Olot i que esta considerat com un dels certàmens més importants dins del món fotogràfic.

Dins del Festival BFOTO se celebra la convocatòria Emergentes, que va néixer per recolzar artistes novells i difondre els seus projectes. Aquest any s’hi han presentat 142 projectes dels quals s’han seleccionat els següents 4, que es podran veure a El Moliné.

• Les Chefs d’oeufre de Stefanie Herr (Sala 1)
• El vigilante de Aissa Santiso (Sala 2)
• Bestiario de Gabriela Rivera (Sala 3)
• Recilario de Lucas Damiani & Sara Coelho (Sala -1) a qui hem tingut el plaer d’entrevistar

Qui són els autors?

Lucas Damiani (Montevideo, 1994). Fotògraf i artista multidisciplinari amb estudis en psicologia i dansa contemporània. En el seu treball fotogràfic explora lo corporal, lo sinestèsic, lo subtil i la intimitat. En els últims anys es troba investigant les possibles trobades entre lo visual i les arts escèniques. Ha exposat tan de forma individual com col·lectiva a Urugay, Espanya, Itàlia i Perú.

Sara Coelho Galán o Sara Galán Brum da Silva, va néixer a Portimão, Portugal, i es va llicenciar en Sociologia a la Universitat Complutense de Madrid, transitant per branques com l’Antropologia, la Religió, el Gènere i el Territori. Actualment, es troba investigant espais diversos i dialogants com la Fotografia, la Dansa, el Teatre o la Performance, intentant generar nous cossos per habitar. (@sarcoelg)

Com neix la idea de crear ‘Reciclario’?

Neix en primer lloc de viure juntes i entendre la quotidianitat com un espai creatiu. Entre les dinàmiques fonamentals de la nostra quotidianitat s’hi troba el Reciclatge, que implica aprofitar i reutilitzar les deixalles com a forma alternativa als circuits de consum capitalista.

Un dia, emprovant-nos noves troballes de roba ens van entrat ganes de fer-nos una foto, i espontàniament vam començar a muntar un petit set. Vam penjar una tela blanca com a fons i vam col·locar alguns objectes que hi havia per casa que ens resultaven interessants. Vam provar un parell de posicions diferents. Vam mirar a càmera. Aquesta és la primera foto, i una mica la llavor de la que van germinar les demés.

Ens va agradar tan el joc i el resultat, que uns dies després vam posar música i sense dir-nos res ens vam veure muntant una altra escenografia.

A mesura que fèiem més retrats començàvem a entendre cada vegada més el que estàvem fent. El que les imatges tenien en comú i les feien potents per nosaltres. El que ens movia a seguir fent-les. Es van començar a traçar les línies del projecte, el que volíem proposar.

I així, durant mesos vam anar reciclant i retratant cada setmana veïnes i amigues.

D’on surten els objectes que apareixen a les imatges?

Principalment, els objectes els trobem a les escombraries, de deixalles de cases particulars, de supermercats, de contenidors d’obra, del barri, de la ciutat. El carrer ens ha donat els elements més inesperats: des de rotllos de gespa sintètica, fins a botes altes de símil cocodril, passant per una bossa de golf de cuir blanc i un quilo i mig de patates.

On han estat preses les imatges?

Lucas: Sempre al mateix lloc, el centre de la sala de casa, al costat de la finestra; que es transforma per a cada fotografia.

Com que aquest espai no és gaire gran, per a tenir-ne suficient vam haver de posar la càmera dins d’una habitació i fer les fotos a través d’una porta oberta que dona a la sala. Ens agrada que en gairebé totes les fotos aparegui encara que sigui una petita porció del pestell.

Sara: Vam considerar demanar algunes residències però pensant que no tindríem molta opció vam començar a construir des del més directe, creient també que es poden impulsar projectes des de l’ordinari, l’íntim, des de la sala de casa teva.

Vam decidir així treballar en Recilario des de casa perquè considerem que era el més coherent i des d’on més gaudim el procés de creació.

Quin ha estat el vostre equip de treball?

Principalment, érem nosaltres qui estàvem més darrere de la materialització de les fotografies, encara que, mentiríem si diguéssim que Reciclario és només això.

Generem les imatges des de una concepció de treball molt lúdica, horitzontal, participativa i amb sols fluïts. No sabem exactament qui va disparar cada fotografia, i per terme general ambdues hem passat per darrere de la càmera i ambdues estàvem construint, transformant i desmuntant el set de forma indistinta. Ens agrada pensar que també és obra de les amigues que apareixen en les fotografies, de compartir la presa de decisions, idees, dinars o crítiques. Tendim a pensar que els projectes són només dels artistes, però és innegable la influència de l’entorn.

Què voleu transmetre?

Sara: Aquesta és una pregunta complicada. A vegades el que ens interessa transmetre no és el que es rep al veure les imatges; el diàleg esta obert a interpretacions que poden canviar segons qui observa. Si hagués d’agafar alguna cosa del meu imaginari sobre Recilario crec que el que hem volgu transmetre és, principalment, la possibilitat de crear d’una manera més sostenible, horitzontal i col·lectiva.

Lucas: Algunes de les idees que han anat apareixent durant el procés són la intenció d’obrir noves formes de representar-nos, d’empoderar-nos des de “lo bizarro” i que es pugui viure i crear sense caure en dinàmiques de consum.

Qui són els models de les fotografies? Com reben el projecte?

Són persones del nostre entorn, que estimem i que ens acompanyen. Ens agrada pensar-los més com a protagonistes, personatges encarnats, partícips del projecte, que com a “models”, que d’alguna manera ens transporten a una imatge més llunyana de la relació que hem tingut amb elles.

La nostra idea és que rebin la idea del projecte com una invitació a jugar. De fet, diferents vegades demanem que portin objectes que hagin trobat, i anem muntant ficcions juntes que els permetin habitar les postures des de un lloc genuí, o que sorgeixin noves idees a partir dels seus propis mons.

Com vau conèixer el Festival BFOTO? Quin motiu us va animar a presentar-vos com a Emergentes 2019?

Lucas: Vaig ser als visionats del BFOTO 2018 presentant un altre projecte personal. La realitat és que no tenim pressupost, pel que comptar amb l’ajuda d’un festival com BFOTO 2019 és fonamental per a que les fotografies existeixin en paper i comencin a habitar diferents espais.

Sara: Una de les coses que ens agraden de Emergentes és que el currículum no és un requisit. Això ens va semblar bonic ja que permet a la gent ser valorada per la seva feina i no tan pels mèrits acadèmics.

Lucas: Ens va interessar incloure en aquesta exposició una part sobre el procés creatiu, i a més a més seguim treballant en diversos formats de disseny expositiu, buscant generar en futures instàncies un espai d’instal·lació participativa on les visitants puguin muntar les seves pròpies escenes i fer-se els seus propis retrats, amb la idea d’anar poblant l’espai amb aquestes imatges realitzades in-situ.

Quant de temps fa que us dediqueu a la fotografia? Perquè?

Sara: Durant l’adolescència, hi va haver uns anys en els quals feia molta fotografia, després de trencar-se la meva càmera, em vaig bloquejar. L’any passat vaig decidir reprendre-ho, i encara estic buscant el perquè, suposo que és perquè em fa bé.

Lucas: professionalment ho faig des de fa uns 5 o 6 anys. Sempre em vaig sentir intuïtivament connectar amb lo visual. Mentre estudiava psicologia a la universitat, vaig fer alguna exposició de fotos, i em vaig sorprendre quan em van trucar per treballar en un estudi de fotografia i producció audiovisual. Així em vaig endinsar més en aquest món fins que eventualment vaig guanyar una beca per estudiar en una estola de fotografia de Madrid, el que em va portar a aquest costat de l’Atlàntic.

És el vostre primer projecte junts?

Lucas: És el primer que tanquem (riures).

Sara: Sí, però tenim altres projectes juntes que encara es mantenen, que han anat canviant. M’agrada pensar que el major projecte és un llaç d’amistat que requereix treball i atenció. Sense ell, sense donar-li el reconeixement i insistència que demana, Reciclario no existiria.

I per acabar, com definiríeu la fotografia?

Uf! (es miren).